Qui estima la seua terra és el que estima la vida I els que us estimeu la llengua del futur feu garantia. Una mà en el aire per a qui estima el valencià, Una mà en el aire. Una mà en el aire per a qui estima el valencià, Una mà en el aire. Tres voltes rebel, Maria Mercè Marçal, Estic donant-li voltes i no sé per on començar, Parle de la veu d'un poble que es va haver-hi d'escoltar La nostra llengua és cultura, una cultura a respectar. Construït al llarg dels segles, pel poble, és nostre Estima'l i mima'l, contra ell s'alcen forces. Nostre és, però hi han monstres, Usa-la com feia Vicent Andrés Estellés. Una mà en el aire per a qui estima el valencià, Una mà en el aire, una mà en el aire, Una mà en el aire per a qui estima el valencià, Una mà en el aire i en l'altra una destral. Una mà en el aire per a qui estima el valencià, Una mà en el aire i en l'altra un capoll Un capoll que esclate en flor a dins la teua mà Un llengua en flor xopant d'aroma tot lo món. Dos i dos són quatre qui ens ho hauria de dir La nostra llengua és viva igual ara com ahir Ningú podrà esborrar-la que per això estem ací I seguiran parlant-la els fills dels nostres fills. No t'apures, no m'ho jures, sé que vols lluitar Ves amb compte, fes recompte, som molts per bregar, Un capoll que esclate en flor a dins la teua mà Una llengua en flor xopant d'aroma la ciutat. Una mà en el aire per a qui estima el valencià, Una mà en el aire, una mà en el aire, Una mà en el aire per a qui estima el valencià, Una mà en el aire i en l'altra una destral. Ho faig en amor, el meu rap una rondalla de l'Enric Valor, fes-ho sense por, No sempre que brilla darrere hi ha or, no senyor, brilla el valencià quan es canta a cor. Youh, monte el flow com un cavall, valenciana dels d'avall com Al-Tall o Tres fan ball. Estime la meua llengua, gràcies a qui la fa usar, Lluitadora, "mussafera", és el que veig en el mirall. Una mà en el aire per a qui estima el valencià, Una mà en el aire, una mà en el aire, Una mà en el aire per a qui estima el valencià, Una mà en el aire i en l'altra una destral. Valenciana, com la mare que em va parir, Que em vas a dir, del rap faquir, flows totxos' com un menhir, La meitat de sang Leonesa mon pare ho va decidir Hi ha gent que seguent de fora estima la llengua d'ací. I la parla,i la guarda, gràcies per usar-la, Cal alçar la veu ben fort fins a la por tombar-la, Ho parlava ma "uela" i ho parlarà la que aguarda En les meues entranyes esperant que un dia nasca. Una mà en el aire per a qui estima el valencià, Una mà en el aire, una mà en el aire, Una mà en el aire per a qui estima el valencià, Una mà en el aire i en l'altra una destral. No estima la seua terra qui no té amor a la vida.

Al cor porte mil cadàvers que queden en el record. I el meu cos dins d’una barca que vol arribar a bon port. A punt d’atracar la barca, la mort ben lluny ha quedat i la gent d’aquesta terra m’ha vingut a saludar. Quan he tret la mitja lluna que guarde dins del meu cor, tot el món que venia a vore’m ha fugit corrents per por. El meu cos ple d’aigua, els braços són foc, la mar m’arrossega, no arribe a cap lloc. Jo he deixat ben lluny ma casa i ací no sé què ha passat. No em reben com jo esperava i a l’aigua m’han condemnat. El meu cos ple d’aigua, els braços són foc, la mar m’arrossega, no arribe a cap lloc.

I busquem i no trobem cap relat que ens explique què ha passat. Hem d’escriure un nou horitzó, dibuixar alegria en cada racó. No som hereves de Neruda, som les filles de Marçal, volem ser l’heura forta que creix en la immensitat. Som heroïnes de la fosca nit, som lluitadores de la utopia, som milicianes de la paraula viva. Ens estimem, la nostra boca crida rebel·lia. No busquem ni vint poemes d’amor ni desesperança d’una cançó; Som un himne d’alliberació, aquell que cantaven les bruixes de dol. Revestim velles paraules amb els darrers significats, la força de les noves frases esborrarà temps passats. Som heroïnes de la fosca nit, som lluitadores de la utopia, som milicianes de la paraula viva. Ens estimem, la nostra boca crida rebel·lia. Som un trosset de vida passada, bocins de petons, retalls d’una abraçada, Fragments derivats d’una mirada, i un petit vers curt. Un vers curt per crear narrativa ni esperem ni plorem. No volem ser com Anna Karènina. Ni esperem ni plorem.

Trenques les barreres que m’havia fet. No em demanes res a canvi. Tot anirà bé. Tens la porta oberta si no hi ha il·lusió. Estimar no és esperança, és Revolució. Quan estem junts tot tremola. Quan estem juntes, brutal. Oooh… Quan estem junts tot tremola. Quan estem juntes, brutal. Oooh… No em faltes tu. No et falte jo. Que no som taronges, som espremedors. Qui més t’estima no et farà plorar. Et durà a una festa, et traurà a ballar, obrirà les ales i et farà volar! i et farà volar! obrirà les ales i et farà volar! i et farà volar! No som utopia, som la realitat, quan se’ns fa de dia, quan tu em fas vibrar. Tot damunt la taula, destapem les emocions. No parlem de prínceps, carabasses, ventafocs. Quan estem junts tot tremola. Quan estem juntes, brutal. Oooh… Quan estem junts tot tremola. Quan estem juntes, brutal. Oooh… No em faltes tu. No et falte jo. Que no som taronges, som espremedors. Qui més t’estima no et farà plorar. Et durà a una festa, et traurà a ballar, obrirà les ales i et farà volar! i et farà volar! obrirà les ales i et farà volar! i et farà volar! No em faltes tu. No et falte jo. Que no som taronges, som espremedors. Qui més t’estima no et farà plorar. Et durà a una festa, et traurà a ballar, obrirà les ales i et farà volar! i et farà volar! obrirà les ales i et farà volar! i et farà volar!

Digues, quines són les teues esperances? com hem après a viure en tantes batalles? què és el que encara ens mou a seguir endavant avui? quant fa que vivim en les seues gàbies? Trobem a faltar el que més estimàvem en un bocí de cel un tros de nosaltres i tot el que hem patit ens ha fet més fràgils però la nostra victòria és un somriure als llavis I encara que el dolor no ens ha fet més forts hem après a ballar amb les nostres pors mullar-nos amb la pluja camuflar-nos en la foscor cuidar de la flama que ens habita el cor Quan em dius que tot anirà bé que hem nascut per lluitar fins l’últim alè Quan em dius que mai defallirem que hem nascut per lluitar fins l’últim alè Digues, què vam perdre en les lluites d’ahir? què ens van ensenyar? i per què vam seguir? què és el que et preocupa i et deixa callada avui? quin ocells prohibits fem volar a les nits? I encara que el dolor no ens ha fet més forts hem après a ballar amb les nostres pors mullar-nos amb la pluja camuflar-nos en la foscor cuidar de la flama que ens habita el cor Quan em dius que tot anirà bé que hem nascut per lluitar fins l’últim alè Quan em dius que mai defallirem que hem nascut per lluitar fins l’últim alè I amb un fil de veu cantem cançons d’ahir les antigues promeses que mai vam complir la brisa a les cares els llavis tallats versos que flueixen com batecs suaus i tanque els ulls i pense en tot el que hem viscut el que ens queda per fer tot el que hem cregut un somriure nu un instant de pau alliberar-nos juntes amb un crit brutal

Encén el foc, Crema el cafè I una cançó de moda En el radiocasset. Mirem com plou, Llum de cresol. Toca'm la pell, Cuidem-nos d'ells. Vine, que he de demanar-te un favor. Canta’m perquè no m’oblide. Salva’m, salvaràs. Dies de por, vides de dol. Si hem nascut ací és qüestió de sort. Salva’m, salvaràs Dies de llum, vides de foc. Pots comptar amb mi, tens el meu suport. Quantes boques has besat? Quantes hores treballat? Qui es burlava ha fracassat, Amb un sou que no li arriba. Qui ha volgut fer-te callar, Quantes nits sense ballar. M'he tornat a despullar i ara respire. Quantes vides hem gastat sense cuidar Qui ens abriga i qui ens ensenya. Salva’m, salvaràs Dies de por, vides de dol. Si hem nascut ací és qüestió de sort. Salva’m, salvaràs Dies de llum, vides de foc. Pots comptar amb mi, tens el meu suport. Som quasi el mateix. No som el mateix. Equilibri en la balança, Amarrar, tot el que hem viscut ací. Sols quedaves tu a la pista. Gràcies per una cançó així.

Hui vagaré perduda fins a la fi dels temps. Recorreré tots els llocs que em recorden a tu. Amb els ulls tancats el cor em guiarà seguint el rastre amb l'ànima. La por de saber que no et trobaré em farà seguir al llarg del camí. El meu món es va trencar a trossos i amb runes d'odi reconstruí, una civilització perduda a l'abisme infinit. Sense ganes seguiré caminant contra el vent i escriuré mil poemes que parlen de tu. Amb els ulls tancats em deixaré anar sense direcció, erràtica. La pluja caurà mullant els carrers mentre arrossega les llàgrimes. El meu món es va trencar a trossos... Àngel meu vine a mi, no puc seguir. La gravetat m'arrastra endins del si. El meu món es va trencar a trossos... (x2)

Hui tinc gana de fer-te un favor, Tota la nit comptant-te piguetes. Dona'm d'eixa boca que la prove, (no toques) Dona'm que esta loca vol que plores, (mala) Menja d'esta poma que et regale, (no pares) Ves-te'n a ta casa quan acabes. (mmmmm…) Porta'm un cubata hui tinc gana de fer-te un favor. Demà no vull que em ratlles a missatges, que calor! Fes-m'ho fort, fes-m'ho dur, que jo vull fer-ho brut. Com si et pagara, no vull drama, per a mi no eres ningú. Deixa’m que la prove, que calor! (x4) Gossa-te-la (wooh!), hui tinc gana de fer-te un favor. Me encanta y lo sabes. Gossa-te-la (wooh!), hui tinc gana de fer-te un favor. Contando lunares. Ba-Baby estudies o treballes? Em tens crazy. Et deixe que proves d’esta boca, te se menge, aaahm! Jo soc el rei de la pista, (yeah!) Sé que no em lleves la vista, (mai!) M’has fet un like en el Insta, (gram!) Fem que esta nit siga mixta. (va!) Porta’m al llit esta nit, sí, sí, Baby deixa’m voler-te una mica. Mira’m a mi, dis-me que sí, Hui oblidat d’eixe tronista. En tinc 40 en la llista, I tu eres l’única artista. Et vull abraçar després de fo... (Wooh! Wooh!) Deixa que siga el que siga. Oh mama, oh mama, Però mira com brama. Oh mama, oh mama, Deixa que cresca la flama. Oh mama, quin drama, com brama, moixama! Deixa que em quede en ta casa, Hui em porte el pijama! Gossa-te-la (wooh!), hui tinc gana de fer-te un favor. Me encanta y lo sabes. Gossa-te-la (wooh!), hui tinc gana de fer-te un favor. Contando lunares.

El sol vol amanéixer cau la rosada dels arbres siluetant les ombres que ens ha deixat aquest llarg hivern. Que la brúixola no em falle si desapareix l'estrella polar. Potser tu tens més força però jo tinc més ganes de menjar-me hui el món i travessar les muntanyes perseguint la teua llum, observant cada petjada, perquè em porten fins a tu. No xafaré cap senda, m'enfrontaré a la inèrcia. Si el vent em bufa en contra, seré la resistència. Potser tu tens més força però jo tinc més ganes de menjar-me hui el món i travessar les muntanyes perseguint la teua llum, observant cada petjada, perquè em porten fins a tu. i amb la fragilitat d'un món que s'esfondra com si xafares un sac de farina i l'única escalfor d'uns repelons que em roseguen els genolls, em faré un mapa de totes les caigudes que atresore. I el seguiré, com un senglar que ensuma en la distància. Perquè, què faries tu si a l'arbre que tens davant només li queda una fulla? Pensar que és l'última, la que l'acomiadarà? O potser és la primera que acaba de nàixer? I si t'acacen les pors, què faries tu, eh? Foc o fugir? Què faries tu? Potser tu tens més força però jo tinc més ganes de menjar-me hui el món i travessar les muntanyes perseguint la teua llum, observant cada petjada, perquè em porten fins a tu.

Quanta veritat i tu ara tremoles de tanta vanitat. Hi ha 10000 raons per no deixar-ho enrere, per córrer maratons. I res és immortal, ni el temps, ni la paciència, les ganes de volar. Si encara no ens hem rendit, és per vore'ls aplaudir, per guardar un bon record de tot el que ens ha succeït Si algun dia tu no estàs i no et troben a faltar, i et queda un sabor amarg, és el que tu has elegit. Si sents que encara dol, has perdut la calma i t’arriba la por. Si penges d’un fil, veus que tot esclata, no pots seguir així. Podràs comptar amb mi, fer front a la nostàlgia, tornar a ser feliç. Si encara no ens hem rendit, és per vore'ls aplaudir, per guardar un bon record de tot el que ens ha succeït. Si algun dia tu no estàs i no et troben a faltar, i et queda un sabor amarg, és el que tu has elegit. Aprén a distanciar-te, a encaixar cada colp, a no suplicar resurrecció. Quan siga insuportable i no trobes altra opció, l’eco i les flors. L’eco i les flors, l’eco i les flors seran la nostra realitat.

La nit amiga del delit ressegueix amb el dit tot allò que m'agrada I he dit que no torne al teu llit si tu no estàs a dins de tu vull la fiblada i ara la teua pell la teua pell busque la teua pell la sort, m'ha portat al teu port ja no em cal cap més flor ets fruit de bona anyada i l'or que bombeja el teu cor amb aromes d'amor collita perfumada.

Vull mirar si m’acabo a cops de versos. Si t’ensenyo els pulmons, em deixaràs? L’amor va ple d’amor d’amors inversos i hi ha camp i hi ha fruit i hi ha cabàs. La teua fam i el meu morir de fruita han fet acord d’exasperar-se ells dos, bon parell d’ous per fer l’última truita. Gustosament se l’ha polida el gos. Tu t’inventes el món i jo la rima. Deixa’m, sisplau, no veus que te m’enduus? M’has provocat canvis aguts de clima i a sobre vols que em mengi el teu cuscús. La teua fam i el meu morir de fruita han fet acord d’exasperar-se ells dos, bon parell d’ous per fer l’última truita. Gustosament se l’ha polida el gos. De copes dut pel vent m’arriba el tres i penso en tu, però no vol dir res.

Em descalce a la terra Per pendre d’ella aliment M’acarone amb les fulles Se m’arronsa la pell, tota la pell I m’abrace a les ventades Sent el vol, la ment que creix La tendresa de l’aigua Un glop dolç, vivaç calfred.

Les noves tecnologies em fan tindre mal de cap. Són segons, minuts i dies els que estem comunicats. Són les notificacions que t’arriben al correu, i és que t’han etiquetat en vídeos, fotos o events. Arriba el Facebook, ja l’hem cagat, tot el que faces s’enteraran. Si un dissabte vas de festa i et poses un poc bufat, no tindràs escapatòria i estaràs etiquetat. Comencen els comentaris i a fulanito li agrà, i te cagues en la mare que ha creat les rets socials. Arriba el Facebook, ja l’hem cagat, tot el que faces s’enteraran. La tecnologia avança i augmenta en aplicacions, t’entra dolor en la panxa vore les invitacions. L’aparaulats i FarmVille, açò es la revolució, el Facebook s’ha convertit en un casino de jocs. Arriba el Facebook, ja l’hem cagat, tot el que faces s’enteraran.

Vols venir a la meva barca? -Hi ha violetes a desdir! anirem lluny sense recança d'allò que haurem deixat aquí. Anirem lluny sense recança -i serem dues, serem tres. Veniu, veniu, a la nostra barca, les veles altes, el cel obert. Hi haurà rems per a tots els braços -i serem quatre, serem cinc!- i els nostres ulls, estels esparsos, oblidaran tots els confins. Partim pel març amb la ventada, i amb núvols de cor trasbalsat. Sí, serem vint, serem quaranta, amb la lluna per estendard. Bruixes d'ahir, bruixes del dia, ens trobarem a plena mar. Arreu s'escamparà la vida com una dansa vegetal. Dins la pell de l'ona salada serem cinc-centes, serem mil. Perdrem el compte a la tombada. Juntes farem nostra la nit.

Nascut al bressol del precariat, D'un temps en què et descarten si és que no pots ser Barat, callat, servil i ràpid, Vindràs a desfer el que ens han fet. Muntat a les espatlles ens defensaràs Amb una capa de joguina. Sou el present. Sou el demà. I el nostre somni, malgrat tot, És l'esperança en la llavor. Nascut entre el col·lapse i el soroll, Vindràs a netejar el que vam embrutar Quan ens creguérem invencibles. I així, desafiant, irreverents, Sereu la bastida d'un món que vindrà: La massa mare de la història.

És igual on estem Si la cervesa és amb tu Ens hem posat al dia Mortes de riure El local s’està animant i sona bona música Començe a intuir Que se’ns farà de dia No dormirem , no dormirem No dormirem, no dormirem No dormirem, no dormirem Juntes hem fet juntes hem fet Tremolar els carrers, demana una ronda més Juntes farem juntes farem nostra la nit No, no, no hi ha ningú que m’entenga com tu Que em cure les ferides i espante venedors de fum Farem que pare el temps, veurem eixir el sol Nadant al riu, nadant al riu No dormirem, no dormirem No dormirem, no dormirem No dormirem, no dormirem Juntes hem fet, juntes hem fet Tremolar els carrers, demana una ronda més Juntes farem juntes farem nostra la nit Quedem-nos a viure en aquest moment Hem de veure’ns més Hem de quedar més I salvar-nos juntes I Salvar-nos No dormirem, no dormirem No dormirem, no dormirem No dormirem, no dormirem Juntes hem fet, juntes hem fet Tremolar els carrers, demana una ronda més Juntes farem, juntes farem nostra la nit Quedem-nos viure en aquest moment.

Tot va començar un 17 de maig quan l'estiu amb timidesa es deixava vore pels carrers banyats un intens reflex ens il·luminava carrer avall, noves olors ens anaven donant el pas. El calor que jo sentia no era degut a la vaga de núvols, l'únic culpable el tenia molt més prop, amb un nus a la gola caminava jo al teu costat, l'espenta de la brisa m'ajudava a seguir avant. I no sé com el descontrol va arribar, I no sé quan tancant els ulls vam començar I no sé qui a mi em va dir Mira'm bé, tornem a aquell moment Mira'm bé tanquem els ulls "again" Mira'm bé, que caiga la nit i el sol ens descobrisca ballant ací. Tot va començar amb la brisa del mar alçant amb timidesa la falda de lunars vermells estampats, aquells ulls que em miraven entreoberts en aquell instant, difícilment els podré traure del meu cap. I no sé com el descontrol va arribar, I no sé quan tancant els ulls vam començar I no sé qui a mi em va dir Mira'm bé, tornem a aquell moment Mira'm bé tanquem els ulls "again" Mira'm bé, que caiga la nit i el sol ens descobrisca ballant ací.

Les ganes de llevar-te el jersei, igual que a la cançó dels ‘Yo La Tengo’. Les ganes de llevar-te el jersei, igual... No vens, no vens, no... No vens. Ja no tens fred, no... Ja vens, ja em tens El sol d’estiu és... El sol d’estiu ve. Vull el permís per retallar centímetres a les abraçades quan s’acaben. El sol d’estiu es desmaia a un laberint, per a no eixir mai de la teua esquena. El sol d’estiu es desmaia a un laberint.

Plou tan poc al meu país que tots els vianants semblem avui ombres en la pluja... Un món gris amb reflexos de metall, plou i hi ha eixa llum que és com d'estany, ombres en la pluja... I cauen les gotes, sobre un món assedegat. La terra amolla el seu perfum, reviu l’horta empresonada sota l'asfalt. Vull capbussar-me dins el fang, viatjar pels rius subterranis i ser terra mullada i... ...sonen les gotes, sobre els teulats de zinc, com una màquina d'escriure històries que recorde estirat al meu llit. I a les escletxes, que són els nostres rius eixuts, creix la remor i es veu, eixint del no-res, com s'acosta un tsunami d'aigua transparent. I ells no saben, ells què han de saber...! I...quan es retiren les aigües emergirà un país verd ple de rius cabalosos, fonts i estanys serens. I plourà sovint i tornarà l'hivern. I no tindrem res i tot ho tornarem a fer. I serem salvatges, però bona gent I per dir-nos les coses ens mirarem fixament a la cara i parlarem. I floriran quan toca els ametlers. És el naixement i l'expansió d'un univers, un gran Big Bang o és potser només, un got d'aigua on es desfà una aspirina efervescent. Plou...i mirem als tolls d'aigua el nostre reflex amb el cap cot, mentre caminem. Imaginem que un tsunami d'aigua transparent, neteja tota la merda i s'emporta tot el fem. Plou tan poc al meu país! Que tots els vianants sembrem avui, ombres en la pluja, només que ombres en la pluja...

D'entre tots els animals, feres amb instint bestial, vaig triar ser devorat, per un llop enfurismat.