Som hereus, del món que ens han deixat. Si busquem un nou signi_cat, podrem ser pedra i riu, arena i mar. Un bosc, un llac, serem la inmensitat. Ja t'has adonat el poble crida. Totes les petjades fan ferida. terra que no oblida ara és la que crida, per canviar la seua vida. Hem nascut entre la pluja i l’erosió, arrelades entre cims i valls. A poc a poc creuant muntanyes, pels camins tu m’acompanyes, que quan cante jo, tu sempre danses. Despertar-me amb tu dalt d’un penya-segat descendir-te i tornar a pujar. Pas a pas obrint les víes, descobrint alternatives serem pedra i riu, arena i mar. Serem pedra i riu, arena i mar. Un bosc, un llac, serem la inmensitat. Ja t'has adonat el poble crida. Totes les petjades fan ferida. terra que no oblida ara és la que crida, per canviar... Navegant per tots els mars i els oceans, hem deixat enrere tots els mals. Avançant amb vent en popa, a la costa ens apropa una brisa amb sabor, amb sabor a sal. Des de cada poble fins a les ciutats, recuperem el verd dels nostres prats. Barris vius alçant ruïnes, Descobrint alternatives serem pedra i riu, arena i mar. Serem pedra i riu, arena i mar. Un bosc, un llac, serem la inmensitat. Ja t'has adonat el poble crida. Totes les petjades fan ferida. terra que no oblida ara és la que crida, per canviar la seua vida.

Nits i vespres plens de festa, juntes 'nem perdent el seny, el meu cor balla amb la resta, que sense elles no soc res. Cantarem la nostra vida, esta es la nostra elecció, ja em fa igual tota eixa 'criba', ja no vull més redempció. Jo no vull tenir un home, millor fadrina que 'casà'. A tots els que em dieu coses: ja mai més em fareu mal. Sense por fem front a l’ona, nadem davant de taurons. Despenjades de la norma perquè el premi és molt millor. Cantarem la nostra vida, esta es la nostra elecció, ja em fa igual tota eixa 'criba', ja no vull més redempció. Jo no vull tenir un home, l’altar mai he de xafar. Consellers i xafarderes, ja m’haureu de perdonar.

Tremole i estic plorant de por just perquè vole no escolte els crits de “no!” ni veig les portes Les hores són insignificants mentre tu em plores som com dos nens petits amb xancles noves Cegues d’il·lusió ets per a mi bastant de tot la teua i única especialitat m’interessa molt Als núvols el pols sublimació en segons qui anava a dir que ens escriuríem mútuament cançons d’amor Tremole quan sent el nom que soc en tes paraules i deixes sense lletres el llenguatge Implore que ens done temps per a catorze mil missatges que siga cert que aquesta vida pega voltes Cegues d’il·lusió ets per a mi bastant de tot la teua i única especialitat m’interessa molt Als núvols el pols sublimació en segons qui anava a dir que ens escriuríem mútuament cançons d’amor Explote No vull pel mig la pell les nostres robes Als núvols el pols sublimació en segons qui anava a dir que ens escriuríem mútuament cançons d’amor Una excedència de ma vida amb tu i no en tindria prou

He despertat en mig la platja desorientada amb gent estranya al meu voltant jo despullada em miren, m'apunten amb el dit han vingut per jutjar-me a l'alba He corregut com animal entre la sorra fugint d'aquell humà furtiu que em vol fer caça tempestes que em nuguen al seu niu malferida espere el tir final Què significa la pau? Què significa estimar? estic tan d’acord amb el bé i amb el mal Què significa sentir? Què significa oblidar? quan saps que el que bufa és vent de llevant I en la foscor d'aquell vell pub on tantes vegades t'havia abraçat no et vaig sentir, no et vaig trobar l'eterna tempesta torna a començar I he nodrit de química la sang he canviat el plaer per fer-me mal he sentit ben a prop el meu final i has tornat a salvar-me I en la foscor d'aquell vell pub on tantes vegades t'havia abraçat no et vaig sentir, no et vaig trobar l'eterna tempesta torna a començar I en la foscor d'aquell vell pub on tantes vegades t'havia abraçat no et vaig sentir, no et vaig trobar l'eterna tempesta torna a començar I en la foscor d'aquell vell pub on tantes vegades no et vaig sentir, no et vaig trobar l'eterna tempesta

Nits sense final pendents d'Instagram volíem saber si érem tan iguals. Recordes el que senties cada cop que ens miràvem? Recordes el que senties cada cop que ens creuàvem? Mai t'ho he dit, desitge tornar-ho a sentir, tan immens, dins de mi. Desitge tornar-ho a sentir, vull tornar a creure. Desitge tornar-ho a sentir, cada dia als matins. Desitge tornar-ho a sentir, qui em pot prometre que mai no s'acabe, un final feliç? Nits sense final, tu i jo, dos estranys, ja no queda res que ens puga salvar. Recordes el que senties cada cop que ens abraçàvem? Recordes el que senties cada cop que ens besàvem? Mai t'ho he dit, desitge tornar-ho a sentir, tan a prop, dins del llit. Desitge tornar-ho a sentir, vull tornar a creure. Desitge tornar-ho a sentir, ser sincer, no fingir. Desitge tornar-ho a sentir, qui em pot prometre que mai no s'acabe, un final feliç?

És tan difícil sentir el vent, quan tens un bloc de pedra dins la teua ment. I respires, i maldius el que vas dir. És tan difícil recordar el que rondava per la ment d’aquells vells nens. I et castigues, pressionant per fer tornar, un fum de carícies, i saps molt bé: Que estic per tu. Que estic per tu. Que estic per tu. Que estic per tu. Ja veus què fàcil és somiar. Tot amb tu es torna més i més real. I ara voles, contemplant el que has creat. Ho has aconseguit, pel món viatjant. Recorrent llocs llunyans amb gent interessant. I ara admires els missatges més humans. Dins d’una botella, on podràs llegir: Que estic per tu. Que estic per tu. Que estic per tu. Que estic per tu.

Vols vindre al meu jardí D'alegria tristor i baladre A vore com es fa de nit I quan vinguen els grills Trencarem l'armonia dels arbres I esclatarem com el gesmil Nadem nuets al riu Rodejats de canyars i baladre Sabent que no correm perill I baix dels nostres pits Farem un monument al desastre D'haver-nos conegut ací I ens riurem del temps Que no siga teu ni meu I ens riurem del vent Quan ens bufe de ponent Tastem el dolç verí Que ens ofrena la flor del baladre Deixem-nos a dur al frenesí Si se'ns emporta el riu Serem dos parotets que s'enlairen Colorejant l'últim sospir I ens riurem del temps Que no siga teu ni meu I ens riurem del vent Quan ens bufe de ponent

Xiqueta del sol On estan les cartes Que per algun motiu vas voler conservar Xiqueta del sol Per què les salvares Què amagaves en aquelles línies escrites a mà Oh, xiqueta del sol No tingues temor Les cartes que mai vas cremar Ja no arrapen la son Oh, xiqueta del sol No perdes la il·lusió El món és un full en blanc I tens la tinta al cor Xiqueta del sol Ara no t'amagues Has arrancat els pètals de la veritat Xiqueta del sol Has guardat les sabates I la flama encesa sempre presa baix del teu vestit morat Oh, xiqueta del sol No tingues temor Les cartes que mai vas cremar Ja no arrapen la son Oh, xiqueta del sol No perdes la il·lusió El món és un full en blanc I tens la tinta al cor

He caminat amb lluna nova i La llum no em venia a buscar He navegat en nits tancades desesperat I no, no trobava cap far I em vaig trobar una galàxia gegant Em va arrasar una hipnosis fugaç I vaig entrar en una espiral Alça el cap, la lluna és plena sempre allà dalt I sí, l’has encesa tu Deixa’m anar, acompanyar-te lluny Després et miraré des de dalt Sempre mutant Sempre permanent Ressorgeixes sent el mateix I em vaig trobar una galàxia gegant Em va arrasar una hipnosis fugaç I vaig entrar en una espiral

Fa ja molts anys de la festa hi ha qui balla d’amagades altres perden les sabates Molts encara busquen entre les deixalles i la ressaca es fa ja massa llarga Molta imatge i poc missatge però saben bé, com fabricar miratges. I la amnèsia es fa molt llarga i la llista de convidats augmenta mentre ens passa el torn de paraula. Avui t’escriuré un missatge dins d’una botella buida de vi però plena de somriures lliures I creuaré els dits desitjant que arribe fins les teues mans que busquen veritats Els oblidats mantenen viva la memòria per recordar qui són els reis del ball Avui t’escriuré un missatge dins d’una botella buida de vi però plena de somriures lliures I creuaré els dits desitjant que arribe fins les teues mans que busquen veritats

ANEM A FER-HO AQUESTA NIT CORREREM JUNTS PER L’UNIVERS I EXPLORAREM TOTS ELS RACONS DE LA LLUNA ENS CREMAREM AMB TANT DE FOC A L’APROPAR-NOS CAP AL SOL I ELS NOSTRES COSSOS FLOTARAN SENSE GRAVETAT EL COMPTE ENRERE HA ARRIBAT POTS COMENÇAR A BRILLAR UNA MISSIÓ ESPECIAL HA COMENÇAT COMBINAREM ELS MOVIMENTS DE ROTACIÓ I TRANSLACIÓ AIXÍ ÉS EL SEXE SIDERAL DIUEN QUE NO HI HA RES IGUAL I MENTRESTANT ENS ACOSTEM A POC A POC CAP A SATURN POT SER QUE ALGUN DIA TAMBÉ LLUÏSQUES UN ANELL COM ELL

Som un trosset d’allò que ha passat. El demà de l’ahir és aquest instant. Artèries d’asfalt, vies de quitrà. Negocie amb el temps un present llunyà. Creue rellotges, no pense en res, el trajecte de la vida em manté distret. Busque la pau en qualsevol indret. Tot és possible i tot està per fer. Lluna de dol i un got de vi, amb son de molts i poc dormir. Soc flor d’estiu, rega’m amb fred; ets nit suau, tens el cos calent. He vist els camps sembrats de flors i he vist als teus ulls els seus colors: ara em sent capaç de dir-te que vull viure al teu somriure. T’he vist de nou en un carreró. Tot té sentit quan et sents com jo. Senzillament, viatjant lluny de l’horitzó. Hem trencat els mapes per sentir-nos a prop. Lluna de dol i un got de vi, amb son de molts i poc dormir. Soc flor d’estiu, rega’m amb fred; ets nit suau, tens el cos calent. He vist els camps sembrats de flors i he vist als teus ulls els seus colors: ara em sent capaç de dir-te que vull viure al teu somriure. Oblida la nit de bon matí. Importa el camí, no cal destí. Juga amb mi, tu juga amb mi vestits d’alegria i tendresa. Oblida la nit de bon matí. Importa el camí, no cal destí. Juga amb mi, tu juga amb mi, despulla’m de tota tristesa.

Tanca els ulls per submergir-te en el viatge més gran de la teua vida, La realitat alternativa en casella d'eixida, Si trobes el sentit et canviarà la perspectiva, I cada ferida es cura, i el temps dura una mentida, L'home de sorra que et vigila i mana en el seu regne, La mort més dolça és sa germana i fa pres del seu signe, Dels teus anhels m'impregne, l'ànec lleig ja és un cigne, I Donald Blake alça el martell del déu Thor perque és digne, Entre desitjos i deliris a la llum dels ciris, Alguns perden el rumb, i s'aclamen als girs onírics, Llançant senyals de fum, perseguint el teu perfum, Vagant pels cementiris per trobar un poc de llum... Per Tuthatis i Osiris, Cleòpatra i Marc Antoni, Al Nil hi ha cocodrils, com al nostre interior dimonis, Viajant per Liliputh fins Oz, en mode Clyde i Boney, Alícia no és fictícia, la ficció és un mur agònic... Un mite irònic, traït per l'ídol icònic, Tu eres la meua superheroïna, trenca el còmic, En mig del somni sé que cride, però em sent afònic, No sé si és pel gin-tonic, rememore un malson crònic, I estic en shock, indòmit... Com Mercuri, supersònic, En mig d'un escenari inhòspit, càlid, electrònic... Deixant-me l'ànima en uns versos que paguen l'entrada, Que tot lo bò s'acaba, que tot lo bo s'acaba... Deixa de buscar-me als somnis Fuig del món oníric cap al meu llevant Deixa que a la llum dels ciris el viatge siga al meu costat Deixa'm convertir-me en realitat El somni d'un xiquet no és prou si mai es gita, Es debilita, perd la força vital, com si fóra kryptonita, Tinc la sospita de que és inocència, i molt bonica, I si un dolent la trenca és injustícia, i qui ho explica? Qui testifica si cap la disculpa a qui s'implica, Qui reivindica, que és valenta i forta com Boudica, Passant de grossa oruga a papallona massa apressa, De Peter Pan a Garfi en Neverland, la roba estesa, Entre conjurs de meigues, encisat per les nereides, Cauen perseides sobre els ciments de la Casa Atreides, Pagant els deutes com un Lannister, amb foc valyri, Regalen l'harakiri, en lloc d'un llibre, rosa o lliri... I qui regala l'amistat, qui regala somriures? Et perd l'insomni parasitant les ganes de viure, Poemes lliures i promeses som, i vam escriure Perque al final de cada pàgina puguem reviure... Solcant l'arc iris, entre escales, notes i colors, Descobrint nous sabors, textures, i dolces olors, Arbres boxejadors contra cotxes voladors, Fades i bruixes, malucs i cuixes, sostenidors, Baixant a l'Hades a per l'essència d'Eurídice, Malsons corintis, la vida a glops com Jessica Jones En fase Rem, passant les hores, repassant-me l'índex, Els somnis, somnis són, Els somnis són cançons... Deixa de buscar-me als somnis Fuig del món oníric cap al meu llevant Deixa que a la llum dels ciris el viatge siga al meu costat Deixa'm convertir-me en realitat Ombres i penombres, llums i clars Versos i carícies cal alliberar De la mà al meu cor et porte, fes el viatge al meu costat Vine i convertix-te en realitat

Sé que si caic, m'alces de seguida. Eres tu sempre la que em cura la ferida, eres purpurina com estels sobre la nit, eres el blau del cel pel matí. Quan el meu plor banya tot el present tens la paraula precisa per a cada moment, la brisa fresca que em renova com la mar, l'alè que m’enlaira quan no puc volar. Ens menjarem el món, farem una festa. Espantes la por, calmes la tempesta. Ens menjarem el món, farem una festa major... La fem entre tu i jo. Entre tu i jo! I que diguen el que vulguen dir que tu baixes la lluna per mi. Quan la vida va costera amunt, creus en mi, em fas arribar lluny. Eres el meu solet, la llum que entra per la finestra. Eres la meua llar, sempre em fas vibrar No vull dormir a casa, vull amb tu improvisar. Vull contar-te la vida a la barra d'un bar. Tu eres la que em canta i el meu mal espanta. Eres la que em canta. Fins a la fi del món amb tu. Fas que el dolor sempre desaparega. Fas que la nit sone com una orquestra. Sent que el meu cor ara és tot una festa major... La fem entre tu i jo! Ens menjarem el món, farem una festa. Espantes la por, calmes la tempesta. Ens menjarem el món, farem una festa major... La fem entre tu i jo! Ens menjarem el món, farem una festa. Espantes la por, calmes la tempesta. Ens menjarem el món, farem una festa major... La fem entre tu i jo. Entre tu i jo!

Sobredosi al cabaret Còctel music hall de senyorets Anys de pistolerisme i bacanals Prostis d'altura, xulos, barri Xino, raval Assasí poeta contrabandista Atemptat a l'eixida de l'Olympia Tot els fematers en peu de guerra Vaga general revolucionària Eurodance L'airet de la matinà Paradisos artificials Ara com fa cent anys Kola-coca d'Aielo de Malferit I en Albal, el licor de Haschisch Caramels de coca en Castelló De control i restricció fins a la prohibició Excitants i verí (excitants i verí) Pa la depre i el dolor (pa la depre i el dolor ) Oblit i calma (oblit i calma) Locura i mort (mort, mort, mort) Eurodance L'airet de la matinà Paradisos artificials Ara com fa cent anys Joventut alcaloide No tomes drogas querida No tomes drogas por dios Que el remedio más seguro Voy a ofrecértelo yo Eurodance L'airet de la matinà Paradisos artificials Els d'ara com fa cent anys Bataclan Barraca i Espiral Els locos anys 20 La festa dels valencians Eurodance L'airet de la matinà Paradisos artificials Els d'ara com fa cent anys Joventut alcaloide! XIQUET DE SIMAT La vida al marge Detés a Cuenca Amb un revòlver Smith & Wesson Amb quinze bales També un punyal Pa atracar a un parell de rics I furtar en la catedral Pilotari de llegenda Tot carisma i flexejar Amic de tots els G's I de la bona mala vida S'arretira en la cresta la ola I mamprén a josear Retorna de punter, Més tard de feridor I acaba fent-se càrrec Del trinquet de Pelai Al final sí que furtà a una catedral Digo yo! Pull uuuuup! La vida al marge Detés a Cuenca Amb un revòlver Smith & Wesson Amb quinze bales També un punyal Pa atracar a un parell de rics I furtar en la catedral Pilotari de llegenda Tot carisma i flexejar Amic de tots els G's I de la bona mala vida S'arretira en la cresta la ola I mamprén a josear Retorna de punter, Més tard de feridor I acaba fent-se càrrec Del trinquet de Pelayo Al final sí que furtà a una catedral (Digo yo!) Xiquet ratatatatà de Simat Roder Xiquet de Simat Pilotari de llegenda Tot carisma i flexejar Amic de tots els G's I de la bona mala vida S'arretira en la cresta la ola I mamprén a josear

Allà on renaixen les cendres. Allà on renaixen les cendres del meu País Valencià. Cal un opressor per ser oprimit. No serà Goliath qui mate David. Ens han socarrat, però estem ací, seguim escampant el verí, pimentó farcit. Re-sis-tim! Brollant de cendres, terra de rica cultura, de faves tendres, d’olor a pólvora, bon beure, bon menjar, d’arròs en taula de dilluns a divendres. Les caniques pillant pols, el trinquet en runa, l’esmorzar amb aigua-sal, entrepà i fortuna. Herbero de Bocairent o de Beneixama, oli d’oliva pa fregir com si mos sobrara. Al meu poble sempre es fa la millor paella, es parla el millor valencià, la millor recepta. Ens volgueren fer fora, però som la prova de què no! I en Atzeneta d’Albaida, i en Atzeneta d’Albaida. Allà on renaixen les cendres. Allà on renaixen les cendres del meu País Valencià. Pa’ un dia que neva, pa’ un dia que cau, la penya s’escaqueja no hi ha qui vaja a currar Que si ara em pica, que si ara em cou, m’agafe una mona i ací et trenque l’ou. Mirant a València ens foten Alacant, mirant cap a dalt ens foten per avall. La lluna estarà, la lluna estarà per sempre. La Mediterrània ens banya l’ànima, cada nit de l’any hi ha un cel il·luminat, castells a cada vila en terra la meitat. I en Atzeneta d’Albaida, i en Atzeneta d’Albaida. Allà on renaixen les cendres. Allà on renaixen les cendres del meu País Valencià.

Ma uelo fou llaurador, no faltaren mai les bledes, i ara que ja sóc fadrí i que vull ser llaurador hi ha asfalt damunt d’eixes terres. Passa el temps, roda la cadena, ara asfalt on hi havia terra, operaris, actors secundaris d’esta obra mediocre van complint condena, A les 6 toca sirena, un munt de gent que s’aliena, és el progrés, ens paguen bé a tots ens donen faena, I jo tenia el meu camp, ja no treballe la terra, ens venen prosperitat, prometen serà duradera. El que va ser el meu camp baix d’esta fàbrica plora. Recorde el camp de mon pare, d’anar de xiquet a dur-li l’esmorzar, recorde anar amb la gossa, quantes taronges allí em vaig menjar. Ara ja fa, ara sóc gran, paga el pis el sou dels americans, no està tan mal, el meu fill nat, em sent segur, futur assegurat. Tinc un curro fijo, despilfarro, festa, no valore massa el piso a tocateja, m’he cregut eixa mentida que mos conten dia a dia de la prosperitat, gaste per damunt de les meues possiblitats, però veig comoditat, no sé per què he de canviar. No es pot sentir el seu plany però arribarà l’hora. El seu fill ja és gran porta la cadena tot eixe progrés es va convertir en condemna (i ara): ETT, empresa de serveis, ERE, ERTE, Poltergeist, l’atur creix, merda lleis, bossa d’hores, estem Oks. I ningú posa remei, no és que em caiguen els anells, la cosa passa de canyella a beix DESOBEEIX. El nou món, digitalització, molt poc sou, robotització, lliure mercat, explotació, et volen pobre, pendent de l’acció. En mans de pocs tota la riquesa, fractura social, generen pobresa, a ells els interessa, frabriquen esclaus, mà d’obra barata esperant a què cau. El discurs populista calant en babaus, en lloc d’assenyalar el mal assenyalen germans. El discurs populista calant en babaus, és hora d’encendre la flama, a la lluita germans. Vénen mals vents per ahí, bufen en contra del poble, és moment d’estar units, per a enderrocar al lladre.

València, la conquerida en mil dos-cents trenta-vuit, València, ciutat complida de prohoms lletraferits. València, vila poblada de llinatges lleidatans, de costums i furs dotada d’homes i mullers d’abans. València, terra fecunda de gent desperta i capaç, no caigues en mar profunda de dolor i de fracàs. València, la que parlava el bell català del món i ocupants de mala bava li fan un canvi pregon. València, la productiva, terra de rella i taller, València, nau en deriva amb un govern botifler. València, l’agermanada, València, la dels Maulets València, republicana, roja València, on ets? València aixeca el cap, i retorna a ser València, que el teu poble encara sap com li cal la independència.

Diuen que hi ha molta gent que no somriu ni té gana jo li diria content, vine, balla, canta i calla. Si trist et trobes un dia, pensa que mai estàs sol, que tens bona companyia, si d’amics plenes el cor. Deixa les penes al vent, obri la teua finestra, que la vida és un moment i tot passa molt a pressa. I ací va la despedida, amb molta estima i tendresa, que hui ballem l’alegria i deixem passar la tritesa.

Comença primavera. Que no acabe mai. Que les pluges de l’abril fins al mes de maig precipiten la quietud de les aigües fins al mar. I que tornes a sentir que sobre l’hivern van omplint-se espais de llum i els colors del camp. I que et cride sempre a obrir-li els vidres al matí. Deixar entra de fora dins tarongina i teuladí. I et convide a passejar colors i verd humit i pessigues de remeis a les vores dels camins.

Sovint la vida és part del fred, de les arrugues que ha esculpit. Viurem com si no passa el temps sense expressar el que hem sentit. I recordarem fingint que aquell estiu no va existir, que algú s’adorm indiferent, que algú no pot dormir. «Que el meu nom mai no s’esborre de la història», del carrer. Que germine la memòria desgranant el sofriment. La llavor de tretze roses no la calla cap fusell. Que han robat la vida de tanta innocent. Sovint la vida és part del fred, de les arrugues que ha esculpit. Viurem com si no passa el temps sense expressar el que hem sentit. Sovint la vida és part del fred, de les arrugues que ha esculpit. Viurem com si no passa el temps, viurem el que hem sentit.

Tot el que et diria seria sincer i pur, com els nostres somriures que encara s’estimen. Els teus ulls verds són fars impertorbables en este món que fa tant de mal els meus, van fonent-se entre acords incomplets, la tinta s’esborra, les llàgrimes mullen el paper. El que fa mal és no poder eriçar-nos la pell contar-nos les pigues guardar les nostres nits llepar-nos les ferides. Si pogués rebobinar i respirar-nos com qui anhela el desig d’estimar-me, estimar-te i estimar-nos i de dir-te que trobe ma casa als teus braços. Ha quedat la destrucció després d’haver deixat marxar l’amor. El que fa mal és no poder eriçar-nos la pell contar-nos les pigues guardar les nostres nits llepar-nos les ferides.

És el càncer de la fé la condemna d'Occident, Naix i creix, viu i mor, a la creu de Déu, Tu que saps de la vida? Tu que saps de l'amor? Tu que saps de la carn? Si has fet un fill sense follar. El vostre senyor és només l'amo de la vostra carn, Ell és qui predica, ell és qui designa cóm i a qui estimar. Tu que saps de la vida? Tu que saps de l'amor? Tu que saps de la carn? Si has fet un fill sense follar. Carn i pell, verge i vell cos que es morirà sexe pur, net i brut, mai l'han abraçat Carn i colps, culpa i dol, viure sense fer-ho, foc i pols, fum i dol, tots en comunió. Tu que saps de la vida? Tu que saps de l'amor? Tu que saps de la carn? Si has fet un fill sense follar.

/Dones de la terra que parim, que cuidem, que patim, que sabem. (Caminem amb força) ja arriba el moment/ FINAL Fent història, unides per fi, sumant memòria, conquerint camins. Valentes del planeta que estudiem i treballem, que lluitem i estimem, preparem la soca: nosaltres som l’arrel. Avançant juntes per les dones d’ahir, lluitant per totes les que estan per venir. *Alcem les mans, omplim carrers. Cridem sense por, dones de l’univers. És nostre el futur, és vostre també. Companys, amics: revolucionem. Fent història, unides per fi, sumant memòria, conquerint camins. *Alcem les mans, omplim carrers. Cridem sense por, dones de l’univers. És nostre el futur, és vostre també. Companys, amics: revolucionem. INICI

Estació del Nord, Estació de França i el cor de Salvador Jàfer per la Rambla, la Ribera, el blau alacantí i els Pirineus, Alcoi, Aitana, i el Montgó, Cocentaina, la Vall d’Albaida, i Bocairent, Alfarrasí, El Ràfol de Salem i el cor de Salvador escampant-se com el suc de magrana. Estació del Nord, Estació de França Amunt i avall en tren sempre amb la guitarra. Barcelona, Sueca i Perpinyà, Sedaví, València, Lleida i Sabadell, Benimaclet, Morella, Gandia i Vinaròs, L’Alfàs del Pi Tàrrega, Meliana i Montserrat, Benifairó, Benlloc, Biar, Sarrià de Ter, Fortaleny, Xeraco, Banyoles, Torreblanca, Catarroja, L’Alcúdia, Corbera i Miramar, Benafigos, Portbou, Gavarda i Catadau, Almoradí, Canet de Mar i En Berenguer, Oriola Llíria, Esterri de Cardós, Algemesí. La plaça del Tossal, les nits de lluna plena i alegria esclatant de luxúria. Estació del Nord, Estació de França Amunt i avall en tren sempre amb la guitarra Monòver, Xàtiva i Tortosa, Olocau, Prada del Conflent i Besalú, Xirivella, Oliva, Planes i Puçol, Ontinyent, Segart, Otos i Catí, Beniparrell, Antella, Xodos i Gilet, Polinyà, Sollana, Llaurí, Guadassuar, La Valldigna, Borriana, Manresa i Albalat, Burjassot, Torrent, Montblanc, Sagra i Pinet, Les Useres Llutxent, Girona i Bunyol, Mutxamel La Vila, Cullera, Serra i Elx, Algemesí. La plaça del País, batusses de revolta i germania proclamant rebel·lia. Estació del Nord, Estació de França Amunt i avall en tren sempre amb la guitarra. Estació del Nord, Estació de França Amunt i avall en tren sempre amb la guitarra. I els ulls ombrívols de voltors sinistres en llur malva. Ciutat fantasma que injecta feredat en la pupil·la de Maria Fullana.

INTRO A Pau, Pau, Pau, volem Pau, Pau, Pau Pau, Pau, Pau, volem Pau, Pau, Pau B apartem les paraules que no valen per a res, I canviem les bombes per un bon bes, convertim els canons en paelles i torrons i que disparen lletres les metralletes. B a l’escola i a casa, i també al carrer treballem la Pau, tot està per fer. abans d'enfadar-nos hem de pensar, les coses s’arreglen, sempre es pot parlar. A Pau, Pau, Pau, volem Pau, Pau, Pau Pau, Pau, Pau, volem Pau, Pau, Pau B ens agafem de les mans, comencem a cantar la dansa de la Pau, anem a ballar. Amb les mans amunt menegem el cos peguem una volta i cantem ben fort. C ( PARADES) D 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1, 0 Atenció, missatge per a tota la humanitat Farem de la pau / una gran realitat trobarem el camí / on la pau no tindrà fi compartim, ajudem, somiem, estimem... eixe és el camí de la pau que volem B (IDIOMES) Japonès, angles, francès, àrab, rus, basc, nepalès, zulu, africà A Pau, Pau, Pau, volem Pau, Pau, Pau Pau, Pau, Pau, volem Pau, Pau, Pau